L’entrevista: Yassine Benayad Zizu

En Yassine, més conegut com a Zizu, va néixer al Marroc l’any 1991. Als set anys va venir a viure a Vilassar de Mar acompanyat de la seva mare. Actualment és educador social i desenvolupa la seva feina en pisos tutelats amb menors estrangers no acompanyats. Compagina la seva feina d’educador amb la d’entrenador de futbol sala.

-P: La família de la teva mare va venir a Vilassar als anys 80. Tens família a altres llocs d'Europa?

-R: Els meus avis i tiets van venir a Vilassar de Mar fa 40 anys i sempre han viscut i treballat aquí, a camps de flors i  jardins. Tinc molta família materna vivint a Bèlgica i quasi 

tots els estius, abans de baixar al Marroc, ens fan una visita. De fet els encanta Vilassar de mar. 

-P: Arribes del Marroc amb set anys. Com arribes i per què a Vilassar? 

-R: La veritat és que tot ha sigut gràcies al meu avi que ja no està en vida. Em va venir a buscar quan jo era molt petit i va lluitar molt per mi, perquè tingués una bona educació i una millor qualitat de vida. Els meus pares i jo érem els únics que quedàvem allà. Arribo aquí perquè és on vivia tota la meva família. 

-P: Quins records tens de la teva arribada?

-R:  Doncs la veritat és que en un principi em va costar molt adaptar-me,perquè vaig deixar els meus amics que eren part de la meva infància i això em va costar molt. Amb la llengua va ser molt ràpid, els mestres de l’Escola Pérez Sala es van involucrar molt en el meu aprenentatge.

-P: Les dificultats que tu vas viure és el que t'ha portat a treballar amb menors estrangers?

-R: No precisament, perquè no he tingut mai les carències amb què arriben aquests joves. Jo vaig tenir la sort d’estar amb la meva família quan vaig arribar, em van donar una educació i em vaig sentir estimat. Aquests nois no se senten així, però em recorden molt a les amistats que tenia al Marroc, ja que ells també viuen el somni d’una vida millor. M’agrada poder ajudar-los, aconsellar-los i poder aportar el que he après i continuo aprenent.

-P: Què sents i què els dius a aquests nois i noies que també han abandonat el seu país?

-R: Al Marroc, la veritat és que per als joves hi ha poc futur. A molts no els queda cap altra possiblilitat que jugar-se la vida per venir a buscar un futur millor i per poder ajudar  les seves famílies. Jo sempre els dic que són uns afortunats d’haver arribat vius, que són molt valents deixant tot enrere per lluitar per la seva família i per ells mateixos. Penseu que a ningú li fa il·lusió deixar els pares, germans, amics… per ells és una situació difícil i arriscada.

-P: Observes que un cop són aquí troben el que buscaven?  O creus que han idealitzat la seva vida a Catalunya?

-R: La seva gran preocupació un cop aquí és tenir la documentació i poder tenir una feina per ajudar les seves famílies. 

Alguns lluiten i sí que en troben, perquè tenen clar al que han vingut. A d’altres, els pesen més els problemes i els traumes psicològics que arrosseguen. El percentatge és menor, però és un problema seriós amb què s’ha de treballar.

-P: A Vilassar de Mar se’t coneix per la teva tasca com a monitor a escoles de primària, però sobretot per la teva tasca com a entrenador al Club de futbol sala Sant Joan de Vilassar. Quin paper va jugar l'esport en la teva vida?

-R: A l’esport li dec la vida. Poder treballar habilitats personals a través de l’esport ha fet que, a més de ser feliç fent el que m’agrada, aprengués el significat del treball en equip, el sacrifici, la gestió d’emocions…i de gaudir dels moments de glòria. 

-P: L'esport ajuda  molts nois immigrants. Creus que s'hauria de potenciar també amb les noies? 

-R: I tant que sí. Per a la nostra comunitat la Leila Ouahabi, jugadora del primer equip femení del FC Barcelona, és un orgull. 

-P: Què penses dels equips mixtos?

-R: Penso que hauríem de potenciar més aquesta modalitat esportiva. 

 

-P: Has viscut en primera persona xenofòbia?

-R: He  tingut la gran sort de ser estimat sempre per l’entorn dels meus amics.

L’únic moment en què he patit aquest tipus de discriminació ha sigut en l’accés a l’habitatge. Quan em vaig voler independitzar, a les agències immobiliàries em deien que no, ja que els propietaris no volien llogar el pis a immigrants. També, quan demanava visita a un pis per telèfon i els deia el meu nom, em trucaven per dir-me que ja estava llogat, malgrat que seguia publicat a la web. La xenofòbia en aquest sentit està comprovada.

-P: Com creus que s'ha de treballar per combatre-la?

-R: Crec que és important que des de casa, l’escola i les entitats es pugui treballar el respecte i entendre les diferents cultures. Penso que en aquest món podem tenir diferents ideologies i maneres d’entendre la vida, però s’ha de viure amb respecte cap a tothom. 

-P: A Vilassar es fan accions per lluitar contra la discriminació? S'hi pot fer més?

-R: Que jo sàpiga no hi ha problemes  de convivència greus, o almenys coneguts al nostre municipi. Penso que som un poble bastant acollidor.

-P: Què desitges per futur de la teva filla?

-R: Que pugui viure amb respecte, harmonia i sense por de sentir-se i ser com ella vol.

Text: Esther Carbonell i Hajar Chaouy

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *