És probable que aquesta festa es degués a la tradició de fer rams i decoracions florals a l’església per la festivitat del Corpus. Però amb el pas del temps la festa s’anà allunyant de la diada del Corpus i s’incorporà a la Festa Major de Sant Joan. 

El nom d’enramades procedeix de la forma com es guarnia l’església, les places i els carrers, a base de mata, fullatge verd i d’altres arbusts. La noia que tenia cura de guarnir l’església i era part activa de la festa se’n deia enramadora.

BALL DE LES ENRAMADES

Segons sembla, el ball de les enramades es remunta al ball de les morratxes o almorratxes, que s’esdevingué en temps de l’ocupació sarraïna. Diu la llegenda que una noia refusà l’oferta de matrimoni que li feu un noble i ric musulmà que li oferia moltes riqueses, però ella no va apostatar mai del seu credo i mantenint-se fidel a Crist, va passar la resta de la seva vida entregada a l’oració. Aquest ball simbolitza la resistència de l’esperit cristià davant el domini de l’islam.

Per tal de realitzar el ball solemne, es triaven quatre noies i quatre nois, tres de fixos i un de suplent. Més endavant, s’incorporarà la figura de l’acompanyant sumant en total vuit noies i vuit nois. 

ELECCIÓ DE LES ENRAMADORES I ELS MACIPS

A les enramadores les acompanyaven els macips, encarregats de sufragar les despeses del ball, editar el programa de la festa i guarnir la plaça i el Tívoli. Antigament, els macips i les enramadores no formaven parelles, eren noies i nois que desfilaven pels carrers, assistien als actes religiosos i portaven els serenos davant la comitiva.

L’elecció la feia pública el Rector a la missa del diumenge, des del púlpit. Els macips i les enramadores triats, originàriament representaven els tres verals del poble: el d’Ocata, el de l’Església i el de Sant Pere. Mentre que els macips havien de dur vestit jaqueta de rigorosa etiqueta, elles duien un elegant vestit blanc que representava la puresa de la noia que havia rebutjat el musulmà.

La tradició no es va interrompre durant la segona meitat del segle XIX. No fou així el XX: la Guerra Civil va suspendre la celebració i no es va recuperar fins la segona meitat de la dècada dels 40. Finalment es va perdre i va quedar en part substituïda per l’arribada del Pubillatge l’any 1963.

Text: Maria-Teresa Sierra Fornells, Centre d'Estudis Vilassarencs

Una resposta a “La festa de les enramades

  1. “Per lo poble cent veus desenfeynadas
    temps ha que s’entretenen combinant
    noms del jovent pera las enramadas
    y la festa major de Sant Joan”

    G. de Burriach, 1896

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *