Leila

Leila Ouahabi

La capitana del Vaixell

A principis del 2000 es jugava a Vilassar de Mar la copa més prestigiosa del món. Us ho asseguro. Més important que l’Eurocopa, la Lliga o la Champions League. Quan passin els anys, els més vells recordarem poques coses de la nostra etapa a l’escola. Però el campionat que enfrontava els últims cursos del Pérez Sala, l’Escola del Mar i el Vaixell Burriac és un dels records que no s’esborrarà mai de la nostra memòria. Recordo que hi havia una rivalitat històrica entre l’Escola del Mar i el Pérez Sala.  En canvi, els partits contra el Burriac eren relativament fàcils… Sempre que destinessis 5 jugadors a cobrir una sola persona, és clar: la Leila Ouahabi. Si no ho feies, se’t complicaven molt les coses. Ella era la indiscutible capitana del Vaixell.  

Leila Ouahabi, campiona d’Europa de futbol. Foto: Manel Montilla

Jo m’ho mirava des de la distància i la seguretat d’uns guants de porter d’aquells gruixuts, gruixuts, però amb cap certesa d’aturar els míssils que disparava la Leila. ¿Qui hagués dit mai que aquella noia que volava per la pista del “cole” acabaria formant part del FC Barcelona, es coronaria tricampiona i assoliria un reconeixement històric a tot el món? Probablement només ella. Perquè cap dels nois que érem allà vam contemplar allò com una possibilitat.  No entrava al cap de ningú de nosaltres. Senzillament perquè qui vèiem a la televisió eren en Rivaldo, en Luis Enrique o en Reiziger (que dolent eres, fill meu).  Així, tot el mèrit del que s’ha aconseguit fins ara recau sobre les dones que van esmicolar els sostres de la imaginació de molts homes.  Entre elles, la Leila, cada cop que jugàvem contra ella. 

El futbol femení és perfectament conscient del que significa ser un esport minoritari. Ara que ja és dins del nostre imaginari col·lectiu, és important no jugar-s’ho tot a una sola carta com ha passat amb el futbol masculí. “L’esport rei” ha significat el desplaçament de moltíssimes altres disciplines esportives i en molts casos les ha condemnat a la marginalitat. Cal lluitar contra això i animar els infants a practicar esport. Sigui quin sigui.  Perquè només així podrem seguir trobant-nos capitanes que ens deixin amb la boca oberta en veure-les jugar al Camp Nou o al pati de qualsevol escola pública de Vilassar de Mar.


Text: Pol Castellví Payès, periodista vilassarenc

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *