Maria Petit, el far de Vilassar

Vilassar mai no ha tingut far. Us n’imagineu un a l’espigó de Garbí? Mira que en són de necessaris… Perquè totes, tard o d’hora, ens perdem. 

Als pobles com el nostre passa una cosa màgica que la gent de ciutat no s’explica. I és que tothom es coneix. És més, podem haver creuat ben poques paraules a la vida amb algú, però aquest “algú” és i serà part de nosaltres per sempre. Amb la Maria Petit vam coincidir al Vilatzara. I suposo que va passar exactament això: una amistat de passadís d’institut, com ens ha passat a centenars de nosaltres.

Però va arribar el 2010 i la pel·lícula de la nostra adolescència va passar a veure’s només en blanc i negre. Molt de negre. Per a moltes de nosaltres l’accident que va patir la Maria ens ha quedat marcat a la pell. Tot eren preguntes: “Però, hi veurà?”,  “Conservarà els ulls?”. Aquell va ser el primer contacte  de moltes joves amb la ceguesa. Jo, lluny de socialitzar-ho, no vaig tenir el coratge suficient per acostar-m’hi. Segurament per desconeixement i també per respecte. 

I sabeu què és el més curiós? Que fou ella, lluny de ser hermètica i distant, qui va il·luminar i normalitzar la situació per a mi i moltes d’altres persones. La Maria ens ha guiat a tota una generació per una realitat atípica. És per això que mai no li faltarà ningú amb qui anar de bracet a caminar pel passeig a visitar el far que no tenim a l’espigó. Perquè la Maria és i serà el far de Vilassar. Encara que els seus ulls es tanquessin aquell dimarts 13 del 2010.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *