La primera immigració marroquina a Vilassar de Mar

Les dificultats d’una integració

A Vilassar de Mar, hi conviuen mirades que es caracteritzen per una àmplia diversitat de cultures, creences i llengües. Mirades que des de sempre han experimentat un constant canvi. 

Entre les mirades nouvingudes al nostre poble, trobem les d’origen marroquí, tant àrabs com amazigues. L’any 1975 comencen a arribar i a allotjar-se a l’avui desapareguda “Pensió Mar del Plata”, ubicada al carrer Buenos Aires. Majoritàriament eren mirades masculines perquè els homes migraven primer. Socialment, ells eren els responsables d’assegurar una vida millor a la família, pares, germans, parella i fills. Quan inicien aquest viatge, el seu destí no és pas Catalunya.

Per això, molts d’ells primer proven sort a països com Portugal, França, Holanda, Alemanya o Bèlgica, però la vida els acaba portant a Vilassar de Mar. Una vegada instal·lats al municipi, no triguen gaire a aconseguir feina en sectors com el de la construcció, l’agricultura o el de flors i plantes. I a partir de l’any 80 és quan reagrupen les seves famílies. Els lloguers són molt elevats i només compten amb el sou del cap de família. Els que no tenen fills es queden a la pensió fins que troben una vivenda. Famílies com la d’en Mohamed, amb 5 fills i la dona, aconsegueixen llogar un pis on viuen tots junts.

Mapa: Geotec cartografia per a Revista Mirades

A partir d’aquest moment, les mirades es diversifiquen i es transformen. Amb l’arribada de les dones i els fills, el poble experimenta una altra etapa d’enriquiment sociocultural. Noves identitats arriben, creixen i neixen.

“Al teu país també beveu Coca-Cola?”

De les cinc primeres famílies nouvingudes a Vilassar, quatre eren àrabs i una amaziga. Provenien de diferents zones del nord del Marroc. De Nador, Larache, Tetuan, Tànger i Chefchaouen. De zones històricament multiculturals on han conviscut i encara avui conviuen amazics, àrabs, jueus i espanyols. Amb l’expansió de l’islam, al segle VII d.c, els àrabs arriben al Marroc, a un país habitat per amazics, la població autóctona del Nord d’Àfrica, i també per jueus. Al segle XX, espanyols i francesos es reparteixen i ocupen el Marroc i exerceixen un protectorat, espanyol al nord i francès al sud. Aquesta multiculturalitat i diversitat lingüística viscuda en el país d’origen ajuda força les famílies migrades en el seu procés d’adaptació al país d’acollida.

Quan parlem i compartim amb algunes d’aquestes famílies els records que tenen sobre la seva arribada al poble, concloem que van viure experiències molt positives malgrat les dificultats. Expliquen que es van trobar amb mirades que expressaven curiositat i acolliment, amb ganes de conèixer noves realitats i maneres de viure i fer. Però també n’hi ha que parlen de pors i de mantenir distàncies.

La Khadija recorda coneguts i amics del pare que els van acollir amb les mans obertes: “En Joan Pere és qui ens va ajudar i donar tot el suport per realitzar els tràmits relacionats amb la nostra escolarització.” A la Malika se li dibuixa un gran somriure quan rememora com es va rebre el naixement de la seva primera filla: “Tots els veïns estaven contents i disposats a ajudar-me en tot allò que necessités… La Mimouna, la dona d’en Mohamed, em donava consells per cuidar de la meva petita”. L’Asmae se sorprenia i responia amb un gran somriure davant de preguntes de companys d’escola com “Al teu país també beveu Coca-Cola?” o “Allà viviu en cases?”.

Totes consideren que la seva integració i adaptació a la societat d’acollida va ser diferent a la de la població nouvinguda actual. Elles van haver d’integrar-se a un ritme accelerat perquè no comptaven amb recursos que els facilitessin  eines per a la seva adaptació. 

Era difícil a vegades mantenir l’equilibri entre les dues cultures i no deixar-se arrossegar més per una que per l’altra.

Primer de tot, en aquest nou entorn ensopeguen amb el desconeixement de les dues llengües que s’hi parlen. Es sorprenen quan descobreixen que aquí també es parla català i no només castellà. Veuen que és imprescindible trencar aquesta barrera lingüística al més aviat possible. Necessiten les noves llengües per realitzar qualsevol encàrrec del dia a dia de la família. Però els recursos per aprendre català o castellà són molt limitats. Els adults no tenen cap centre on estudiar les llengües, eina bàsica d’integració. I els nens, a l’escola, no disposen d’aules d’acollida per accelerar la seva immersió lingüística. Assisteixen a totes les classes amb el seu grup, com qualsevol alumne i sense el suport d’un material adaptat.

L’Asmae recorda que “a la meva germana i a mi ens van matricular a totes dues a 1r d’EGB i ens van posar a la mateixa classe. Però va ser molt traumàtic el dia que van decidir separar-nos i posar-nos en diferents classes sense cap tipus de preparació a nivell emocional ni cap explicació. Els mestres pensaven que el meu caràcter introvertit, a diferència del de la meva germana, ralentitzava el meu aprenentatge i el més encertat era separar-me per no dependre d’ella i aprendre més de pressa a parlar. És cert que la meva germana, per la seva manera de ser, parlava més que jo, fins i tot en amazic, encara que no l’entenguessin.”

El marit i, més tard els fills, es convertiren en els intèrprets  de les mares per fer qualsevol gestió que impliqués la necessitat d’entendre i expressar-se en una de les llengües d’acollida. Els nens i joves nouvinguts, gràcies a l’escola,  van aprendre ràpidament els idiomes. Es van convertir en el pont de comunicació entre les dues cultures. Les mares eren acompanyades arreu pels fills, fins i tot a les visites mèdiques perquè el marit no podia per la feina.  Però, a poc a poc, algunes dones van deixar de dependre del marit i dels fills gràcies a la seva inserció laboral. Van començar a treballar en el sector del tèxtil, de la flor i planta i del servei domèstic. 

Cada família va haver de treballar el seu procés d’integració segons les eines que tenia al seu abast. Algunes famílies van optar per l’assimilació. Com a exemple ens trobem amb dones que decideixen penjar a l’armari la xilaba i el mocador durant un temps, i posar-se uns texans i una samarreta. I d’altres, al contrari prefereixen mantenir una distància prudent per por a perdre la seva cultura o simplement perquè no posseeixen les habilitats suficients per integrar-s’hi. I tenim també dones que van continuar conservant la seva vestimenta tradicional. Pel que fa al menjar, al mercat i supermercat trobaven a faltar alguns productes propis de la seva dieta. I, de tant en tant, anaven a Barcelona, a comprar-los a alguna carnisseria marroquina. Respecte a la religió, la practicaven a casa. No tenien un centre de culte propi. I les seves festes les celebraven només amb la família o reunint-se amb alguns membres de la comunitat marroquina. Així que la religió i les celebracions pròpies pertanyien a un àmbit més íntim i privat, poc visible per a la societat d’acollida.

A totes els era difícil a vegades mantenir l’equilibri entre les dues cultures i no deixar-se arrossegar més per una que per l’altra. Això sí, la improvisació els acompanyava constantment. Van haver d’adquirir a marxa forçada les competències personals, interpersonals i interculturals necessàries per encaixar i formar part de la societat d’acollida. I alhora, també havien d’atendre el seu benestar emocional.

Era una necessitat básica de supervivència no trencar amb el país d’origen. Mantenien el contacte mitjançant trucades molt puntuals o amb l’enviament de cartes o gravacions casolanes de cassets i vídeos que trigaven dies a arribar al Marroc. Esperaven amb molta il·lusió les vacances per poder viatjar al seu país i abraçar els amics i familiars. Un viatge que tenia un cost considerable per a l’economia familiar, però era una bona càrrega d’energia emocional positiva per la resta de l’any. Aquest viatge es preparava amb molt de temps d’antelació, però, representava un sacrifici econòmic per a la família. Havien de comprar bitllets, regals per a familiars, veïns i amics i fer-se càrrec de les despeses que s’originaven per rebre totes les visites que s’assentaven de la seva arribada al poble.

L’Asmae té gravat a la memòria el més important d’aquests viatges: “ tinc la imatge de la mare trista acomiadant-se de familiars i veïns. Tots ploraven. Jo me’ls mirava i no entenia res. Era un projecte de vida per adults i ningú em va preparar per al viatge que ens canviaria la vida per sempre. Després d’acomiadar-nos, vam pujar a aquell Seat 131 taronja que ens portà aquí, a Vilassar”.

A partir dels anys noranta, aquestes mirades pateixen una transformació radical arran del creixement inesperat del nombre de persones nouvingudes a la comarca. I moltes d’elles comencen a expressar en veu alta els prejudicis que s’estenen a una velocitat rellevant. Els fills ja nascuts aquí pateixen agressions verbals doloroses com un “Vete a tu país, mora. ¿Qué haces aquí?”. La diversitat es fa molt visible arreu sense donar gaire temps a pair i gestionar aquest canvi social. Les mirades exigeixen una assimilació immediata de la cultura d’acollida més que no una convivència intercultural.

Els professionals i estudiosos que treballen en la gestió i la convivència entre totes les cultures busquen referents i models de països experimentats en la gestió de la integració de població nouvinguda. Però es troben amb una tasca difícil per la qual encara no s’ha trobat la fórmula clau que doni un resultat satisfactori per a tots els col·lectius que viuen en una societat cada vegada més diversa.

Aquesta fórmula només es pot aconseguir amb la implicació i l’esforç de totes les comunitats. Els nets o besnets d’aquestes primeres famílies arribades fa més de quaranta anys al nostre poble tenen el repte de crear una identitat resultat de la selecció i barreja de les cultures d’origen dels pares i de la d’acollida. Aquesta fórmula ha de ser la suma que faciliti la convivència entre totes les identitats que formen la nostra societat.

Text: Asmar Zarioui

Fotos: Arxiu famílies Zarioui i Echabri

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *