Denis Fornés

Àfrica m’ha ensenyat la humilitat i la consciència que estem de pas

Denis Fornés. Fundador de l’ONG Projecte Tabassaye

Un casament al Senegal va ser el motiu de viatjar a l’Àfrica d’una manera més autèntica, convivint cada dia amb els greus problemes de la comunitat local. Així, el Denis i la seva germana no van poder ignorar el que havien viscut i van acabant fundant l’any 2017 el Projecte Tabassaye, que està promovent la millora sanitària, l’educació i el desenvolupament econòmic d’una desena de pobles de la commune de Dabo. Recentment van celebrar a la plaça de l’Ajuntament una festa africana, amb l’objectiu de presentar el projecte i buscar més socis a Vilassar de Mar.

Quins sentiments vas tenir aquells primers dies al Senegal quan et vas adonar d’aquella situació tan precària?

Jo ja havia conegut la misèria a altres països pobres, però havia tingut la impressió que havia caminat per sobre de l’aigua, sense mullar-me els peus, com aquells insectes anomenats sabaters. Quan fem turisme i ens trobem amb la misèria, no la mirem als ulls, perquè sabem que hem de tornar a casa. Quan vaig arribar a l’Àfrica per al casament del meu amic vam conèixer un nen que arrossegava una malaltia infecciosa des de feia anys; tenia uns dotze anys, però n’aparentava menys. Vam haver d’escollir si realment ens implicàvem. El vam portar al dispensari i després a la nostra cabana per cuidar-lo, sense ser conscients que això tindria un efecte bola de neu. L’endemà teníem cinc o sis malalts a la porta de la nostra cabana demanant auxili. Vam posar-nos-hi, però cada dia aquest nombre es va anar multiplicant.

Tot això va sortir de les vostres butxaques…

Ens vam deixar un piló de diners personals. Vam calcular que havíem ajudat unes cinquanta persones, portant-les al dispensari, comprant-les els medicaments, pagant-les els tractaments… I vam ensenyar a fer primeres cures bàsiques a un parell de joves estudiants. Amb ells vam arribar a un tracte perquè cuidessin d’aquell nen a una barraca; a canvi, nosaltres l’equiparíem. Va ser l’inici del Projecte Tabassaye. A hores d’ara, és un projecte que té 230 socis a Catalunya, un centenar de donants a Suïssa i que dona cobertura mèdica a 1.800 persones.

Vàreu tenir algun moment d’angoixa, de sentir-vos afeixugats per la situació?

Potser els primers dies, però la gravetat de la situació sanitària que van trobar i la consciència de la nostra utilitat ens van fer sobreposar. Una religiosa em va dir: «Has trobat una missió». Exactament, des de la laïcitat, però, al cap i a la fi, és una missió. No he dubtat mai. Si més no, quant a l’atenció de malalts i desvalguts.

A què és degut aquesta situació de pobresa i desigualtat al Senegal?

No hi ha una pobresa absoluta, però hi ha molts problemes, el primer, la riquesa d’Occident i altres països que estan espoliant permanentment Àfrica. S’han creat dues realitats en un mateix planeta i en un mateix temps. Al Senegal l’índex de desenvolupament humà reflecteix que és un dels 30 països més pobres del món. De fet, d’aquests 30 països, 25 són africans. El desenvolupament es deu a moltes causes. Són societats no industrialitzades que encara tenen economia de subsistència, sobretot a l’àmbit rural. Tenen molta canalla perquè saben que n’hi haurà molts que moriran. També hi ha molta feina a fer quant als drets de la dona. A més és un estat intervingut, que ha de dipositar obligatòriament un enorme tant per cent dels seus diners a bancs francesos; és un govern tutelat per França que no pot prendre decisions econòmiques. Pur espoli. La colonització continua amb altres formes. En temes de sanitat, els medicaments són més cars que aquí. Quan les famílies tenen algun malalt i van al dispensari, els entreguen una factura que equival al seu salari d’un mes i opten per portar-los a la medicina tradicional, que arriba on arriba. Així tenen malalts completament cronificats. Hi ha un nombre espaordidor de dones amb problemes ginecològics, homes herniats, malalties infeccioses, nens amb malformacions…

Què aporta allà una petita ONG com vosaltres?

La nostra capacitat transformadora és evident, perquè com que no tenim una gran estructura per sostenir, el 90% dels diners que recaptem van a acció directa i a més les persones que hi participen tenen dret a opinar, a modificar…

Quines coses impacten més quan visites per primera vegada aquella zona?

L’esperança de vida és de 64 anys. En el camp és molt més baix. El valor de la vida d’un nen és oposat al valor de la vida d’un nen aquí, i el valor de la vida d’un avi és oposada al valor d’una vida d’un avi aquí. Els avis els tenim oblidats en geriàtrics i allà són els caps de família, i aquí els nens són semideus i allà neixen i es moren, acceptant la seva mort. Una cosa que t’impacta de les famílies d’allà és que sempre es prima el més fort, ja que en un lloc sense cobertura sanitària i social, l’única esperança és tenir dos o tres fills forts que puguin tirar endavant la família. De manera que el primer tall sempre és pel més fort, i el feble és el que menja l’últim, i això cronifica la malaltia.

En el temps que opereu a la zona, quins objectius s’han complert?

Hem construït un dispensari mèdic a Tabassaye i actualment estem equipant el nou dispensari de Koring. Hem fet un projecte de reforma integral del centre mèdic de referència de la Comunne de Dabo, que dona cobertura a 15.000 persones amb un pressupost de 200.000 € i que es desenvoluparà en diferents fases. Hem mutualitzat 1.800 persones, en cinc pobles. Un cop tenim la gent mutualitzada, atenem també les demandes de reformes dels centres educatius. Hem reformat dues escoles de Tabassaye, aportant plaques solars i llum elèctrica. També hem creat una aula de preescolar, que s’ha quedat petita i ens plantegem crear un nou edifici. Això ens permetrà ampliar la part de primària. A més, sostenim l’escola amb material escolar i equipament.

També lluiteu perquè les comunitats aconsegueixin ser autosuficients…

A nivell econòmic vàrem preguntar a les comunitats quines eren les activitats econòmiques que volien dur a terme a través de les seves associacions locals. Les dones demanen sempre horts, que funcionen per aportar diversitat alimentària i una microeconomia, que serveix per empoderar-les una mica fent caixes comunes. Amb els homes es va decidir fer un ramat de vaques, on la seva comercialització tingui la prioritat de finançar la mutualització del poble. També s’han plantat cacauets, que serveix per comercialitzar i obtenir farratge per les vaques. A més, amb l’Associació de Cooperació pel Desenvolupament de Bantandicori d’Arbúcies, s’han fet el pou, el tancat i les basses per l’hort, i a canvi nosaltres reformarem cinc cases de curació, ajudant també amb les millores dels equipaments mèdics de Bantandikori.

I què passa quan no podeu trobar solucions sanitàries al Senegal?

Quan no trobem resposta a nivell de país cerquem maneres d’evacuar. L’any passat vàrem tenir un cas, i aquest any tres. Hem col·laborat amb Sant Joan de Déu, amb l’Hospital del Sagrat Cor, i amb l’Hospital General Universitari de Catalunya. Aquestes evacuacions han generat més empatia vers els problemes que afrontem a Àfrica. Viure i veure els casos més a prop ha permès arribar a més gent i ha generat més implicació.

Què t’ha ensenyat Àfrica?

Vivim en una situació de privilegi on moltes coses que creiem que són drets adquirits realment no ho són. Hem de ser conscients del privilegi que tenim. A Àfrica trobem molt agraïment i humilitat vers la vida i les ajudes que reben. Malgrat la precarietat, viuen contents i agraïts i, en canvi, aquí vivim en constant frustració i insatisfets, prioritzant el consumisme. Però la veritable vida es tracta de compartir. Quan arribes a Àfrica, t’atrapa, et posa davant un mirall, et canvia. Àfrica m’ha ensenyat la humilitat, la fugacitat, la consciència plena que estem de pas, que no ens emportarem res que no sigui les vivències, que no tenen preu. Jo em sento molt més lliure a Àfrica que aquí. Per ser feliços ens obliguen a treballar com esclaus per poder tenir un nivell de vida que ens fan creure que ens donarà la felicitat, creant trastorns de tots tipus. Som la imatge del hàmster a la roda.

Projecte Tabassaye – ONG pel Desenvolupament

Projecte Bantandicori – Associació de Cooperació pel Desenvolupament

Text i Fotos: Marisa Montes i Jordi Egea.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.