Francis Loro: de la Manxa al Maresme

“A Vilassar som més de mil que tenim orígens daimielenys”

Molts vilassarencs no saben que cada trenta-u de maig se celebra al barri del Barato el dia de Castella-La Manxa o fins i tot que Daimiel i Vilassar són pobles agermanats des de fa més de vint anys. Entrevistem en Fran Loro, membre de l’Associació de Daimieleños de Vilassar de Mar i Comarca, al Bar Restaurant la Llesca, punt de trobada de molts vilassarencs d’origen manxec.

Quan van arribar els primers daimielenys a Vilassar de Mar?

Els primers daimielenys van arribar als anys setanta. De la meva família, el primer va ser un tiet del meu pare. La seva dona, germana de la meva iaia, de seguida va veure que aquí hi havia més coses a fer que a Daimiel, i la va convèncer perquè vingués. De fet, els meus pares van arribar aquí de nens, la meva mare amb nou i el meu pare amb setze anys. Tots dos eren nascuts a Daimiel, però es van conèixer de jovenets  aquí a Vilassar. Hi ha moltes famílies amb història semblant a la meva.

  • Sou molt nombrosos?

De la meva família poden ser unes 500 persones. En conjunt, segur que som més de mil només a Vilassar. Ara ja hi ha tercera i quarta generació. Molts ara són empresaris amb feines relacionades amb la construcció, el muntatge d’hivernacles… Els meus pares, per exemple, van muntar el Bar Restaurant La Llesca, on som ara.

La meva mare, al restaurant, fa cuina tradicional manxega: migas, caldereta de cordero, rosquillas… I sempre hi ha montaditos amb bon pernil i bon formatge!

Era una fugida econòmica?

Majoritàriament, però no només. El meu avi m’explicava que ell a Daimiel tenia un ramat d’ovelles i podia viure perfectament, però la feina allí funcionava pel que en deien “de quinteria”: treballaven fora de casa durant quinze dies o un mes fent la collita del blat, de les llenties, en la sembra de patates… De fet, es guanyava la vida perquè, tot i que no estava ben pagat, treballava molt, però no veia mai la família i això no li agradava gens. La població allí és molt dispersa, els pobles estan separats per més de quaranta quilòmetres l’un de l’altre i si no te n’anaves fora del poble a fer feina per temporades més o menys llargues, no podies subsistir. 

L’agricultura era el seu destí aquí a Vilassar?

Alguns treballaven al clavell, al gladiol… però d’altres, per exemple, en la construcció. Qualsevol feina era bona, i aquí n’hi havia molta. A la Manxa estaven acostumats a treballar en “cuadrillas”, el que seria una colla, i quan els proposaven una feina cridaven els seus amics del poble i a poc a poc s’anaven agrupant. Moltes dones, també, feien feines per les cases. La meva àvia va treballar al servei domèstic de les persones que li llogaven el pis, que tot i ser de protecció oficial, era propietat d’una família que vivia en una torre a Cabrils.

Molts de vosaltres viviu al Barato, oi?

Sí, i tant! És on es van instal·lar els primers a arribar, en els dos blocs de pisos de protecció oficial construïts als anys seixanta, que es van enderrocar després perquè patien aluminosi. El barri ha canviat molt des d’aleshores.

Quins costums manteniu dels primers que van venir? 

Les tradicions culinàries totes! De fet, la meva mare, al restaurant, fa cuina tradicional manxega: “migas, caldereta de cordero, rosquillas”. I sempre hi ha “montaditos” amb bon pernil i bon formatge!

També alguns manteniu la tradició dels cognoms compostos, oi?

Sí. Alguns van empalmant una tirallonga llarguíssima de cognoms afegint un “de” entremig, com és costum a la Manxa. Això a poc a poc s’ha anat perdent i ara la majoria utilitzem només primer i segon cognom.

En general manteniu vincles amb la família d’origen? Si no venien a Catalunya, on emigraven els parents dels pobles de la Manxa?

Tots tenim encara família als pobles i també repartits per Madrid, València, Castelló, on han fet adaptacions semblants.

Hi ha memòria de si l’adaptació va tenir dificultats? La llengua va ser un problema o en aquella època no ho era?

En general tothom s’adaptava molt bé. El meu pare, que ja t’he dit que va arribar amb setze anys, va anar a l’escola aquí, però aleshores l’escola era en castellà. La meva iaia parlava amb una barreja molt divertida de castellà-català i la primera generació nascuda aquí ja va fer l’escola en català sense cap dificultat.

Tu, Francis, et sents daimieleny, vilassarenc…?

Mira, l’any 2013 vaig voler instal·lar-me a Daimiel i hi vaig muntar un frankfurt. El negoci va trigar a arrencar perquè allí tot va més tard. La gent treballa fora del poble i les coses no es comencen a animar fins als vespres, quan tornen de treballar, i els caps de setmana. Tothom em va tractar molt bé, però jo no em vaig adaptar. Tot quedava molt lluny. Per anar al cinema, per exemple, havia d’anar a Ciudad Real, que està a més de 40 kilòmetres. Quan el meu pare em va proposar de substituir-lo en el negoci de muntatge d’hivernacles no m’ho vaig pensar dues vegades. Vaig traspassar el frankfurt a un cosí meu i vaig tornar. M’enyorava. Jo soc de Vilassar!

El procés d’arribada de gent d’altres cultures segueix un recorregut semblant al vostre, també venen per treballar i van cridant la família. Us enteneu bé?

Els marroquins van arribar més tard que nosaltres, cap allà els anys vuitanta van arribar els primers. Tots junts tenim una consciència de Barato molt marcada i som veïns ben avinguts. No ens trobem als bars perquè ells no beuen, però som veïns d’escala i compartim el carrer sense problemes. Som gent del Barato.

Text: Edith Castells

Fotos: Eduard Omedes

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *