Joan Fuster: els Països Catalans i la qüestió nacional

Conferència de Jan Brugueras, en el marc del Correllengua 2022

Biblioteca Ernest Lluch, 18 de novembre de 2022

La figura de Joan Fuster és gegantina. Considerat com l’intel·lectual català més important de la segona meitat del segle XX, destacà no només com a ideòleg del nacionalisme polític sinó que la seva obra inclogué centenars i milers de textos sobre àmbits ben diversos, especialment assajos, articles i poemes.

Així ens el presentà Jan  Brugueras, historiador i director de l’editorial TresiQuatre, en el marc de la celebració del Correllengua 2022 que tingué lloc a la biblioteca Ernest Lluch. Una conferència que s’afegia a la celebració de l’any Fuster que commemora el centenari del naixement de l’escriptor.

Bruguera, en una exposició magnífica, fluida en la forma i ordenada en el contingut, seleccionà molt bé i exposà els trets principals del recorregut de l’intel·lectual de Sueca.

Fuster fou un assagista en la línia de Montaigne, un pensador solitari, independent, no dogmàtic, que s’interpel·la i es matisa a ell mateix, que dialoga amb les seves pròpies idees. Un intel·lectual brillant en el context gris, grisíssim, del País Valencià abatut sota la dictadura  franquista.

Bruguera explicà, com ho féu Fuster, les causes d’aquest desert cultural que fou la València, arrasada per l’onada castellanitzadora a partir dels anys quaranta del segle passat, un país incapaç per manca d’una burgesia il·lustrada de mantenir la flama de la valencianitat, en contrast amb  Catalunya, que havia tingut temps d’endegar un projecte cultural potent en les dècades anteriors a l’ensulsiada del 39.

Un dels aspectes més interessants que el conferenciant exposà va ser la intenció de Fuster en el seu llibre emblemàtic  Nosaltres els valencians, de contraposar les seves tesis amb les de Jaume Vicens Vives. Aquest, a Notícia de Catalunya, havia definit les essències del poble català a partir d’una voluntat política i una demanda de llibertat, d’unes característiques econòmiques, el comerç, i unes  constants de caràcter, el seny i la rauxa. En tot cas Vicens, havia seguit l’estela d’altres historiadors com Rovira i Virgili o Soldevila que havien fet molt poc esment en la història dels altres territoris de llengua catalana i els consideraren només un apèndix d’allò que passava a Catalunya. Fuster dona la volta a aquesta visió i es planteja les anomalies que han fet del País Valencià una societat sucursalista i regionalista, sense consciència de poble. Descriu les causes d’aquesta situació a partir de les característiques socials i econòmiques que impediren les elits valencianes d’assolir la modernitat amb una tradició industrial que sí que visqué Catalunya.

Fuster fou qui, davant la necessitat de trobar un nom que es referís amb precisió a la nació que ell sentia com a pròpia, proposà el de Països Catalans, que incorporava el plural per referir-se a la seva diversitat i l’adjectiu de la catalanitat per fer menció a la unitat de la llengua que en definia l’essència.

Les tesis de Fuster foren molt mal rebudes a la seva terra i fou acusat d’antivalencianista. De fet, l’animadversió contra el brillant intel·lectual passà per episodis grotescos com la crema d’una falla amb la seva figura davant de les autoritats postfranquistes i d’altres,o molt més greus, com els atemptats que sofrí, un dels quals quasi li costà la vida l’any 1981.

Davant la possible consideració del fracàs de Fuster i les seves tesis, Jan Brugueras matisà que, si bé es perdé la batalla de la bandera -que incorporà la franja blava per diferenciar-la de la senyera catalana- i el nom del País Valencià -que fou canviat pel nom galdós de Comunitat Valenciana-, cal pensar i valorar si les actuals condicions de l’edició en valencià i l’escolarització en aquesta llengua serien les mateixes sense les aportacions de Fuster.

Bruguera va acabar llegint un fragment d’un assaig fusterià, que escrit ja fa unes quantes dècades sembla de rabiosa actualitat quan planteja la dificultat del bilingüisme en dues llengües de força i presència tan desigual com són el català i el castellà.

Magnífica conferència sobre un escriptor al qual la memòria oficial del país ha fet molt poca justícia.

Durant l’acte l’escriptor Oriol Vergés va repartir unes quartetes de la seva creació que us podem oferir a la pàgina següent.

Text. Martí Casares

Fotos: Ed. Tresiquatre, Ernest Ortoll i Martí Casares

Imatge: Correllengua

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *